martes, 30 de septiembre de 2008

Els moments inolvidables


La gent que ens coneixeu sabeu que la nostra vida com a parella ve de llarg ja, concretament des de fa 2 anys i 4 mesets! Per molta gent serà una exagerada quantitat de temps junts, inclús alguns es posaran les mans al cap, però per mi, ha resultat ser massa poc!

Però tot i el poc temps que porto compartint rialles, plors, alegries, decepcions, problemes, bronques, confessions, mirades, amistats, families, aventures, llit,carícies, abraçades, petons,... el cert és que he viscut els millors i més inolvidables moments de la meva vida!

Són moments que fugen entre els dits de les nostres mans en qüestió de segons, d'escassos minuts o de breus estones. Escapen amb la mateixa fàcilitat que escapa l'aire o l'aigua entre les mans, però l'experiència és tant... tot, tant indescriptible, que el moment en qüestió queda gravat en el nostre cap i en els nostres sentiments en el pas del temps invocant que la felicitat ens invaeixi a la mínima que ho recordem. La veritat es que és un fet curiós i molt satisfactori, perquè saps que en aquell precís instant has estat la persona més feliç del món, i pots adonar-te de amb quines persones ho has viscut, i per tant, quines són les que quedaran en el nostre cap i en el nostre cor fins l'últim dels nostres dies, qui estimem i qui ens estima.

I això és el que a mi em passa, no me la puc treure mai del cap. La majoria d'aquest tipus de records que tinc sempre hi és present, ella, allí, amb la seva preciosa mirada i la rialla sincera, aquí o allà, fent una cosa o una altra, acompanyats de més gent o sols, però aquests detalls tan se valen, hi és ella, la persona que em fa més feliç en aquest món.

Però tot i aquests records, per mi segueixen sent pocs. Per sort, sé que tinc tota una vida per davant en la que, sense cap mena de dubte, acabaré plenant l'espai dels records inolvidables del meu cap, això si, amb ella.

JuntsxSempre

lunes, 29 de septiembre de 2008

Sense tu no sóc res



Aquesta entrada te la dedico nene.
Si m’enyores tant com jo a tu, se que al llegir-la ploraràs al recordar-me.

He buscat per diferents diccionaris com podria definir l’amor, ja que tantes vegades em intentat com dir-nos exactament el que sentim i ha set impossible. Ens aproximem i ens diem coses precioses, però continuo tenint aquella curiositat de si algun dia et podré descriure el nostre sentiment.

Aquestes són algunes de les definicions que he trobat:


- Sentiment cap una altra persona que naturalment ens atreu i que, procurant reciprocitat en el desig de la unió, ens completa, alegre i dona energia per a conviure, comunicar-nos i crear.

- Sentiment d’afecte, inclinació i entrega a algú.

- Sentiment què experimenta una persona cap a una altra a la que es desitja tot lo bo.

- Inclinació o afecció profunda envers una persona basada en l’atracció sexual, però que sovint comporta altres sentiments.

Què me’n dius vida? Jo he arribat a la conclusió que ningú sap descriure aquest sentiment. I si hi ha algú que m’ho digui. També s’hi atansen, és algo semblant, però el que diuen està molt lluny del que sento. El que sento és molt més fort que una inclinació o un desig o una atracció... el que sento és inexplicable.

Per això he trobat una definició, que potser tampoc és la correcta però entre totes les que conec és la que més s’hi atansa.

Per a mi la definició perfecta del amor ets tu.







Deixant de banda aquest tema t’explicaré tal i com estic avui. Ja que m’has trucat tres vegades i no t’ho he volgut dir perquè no em volia posar a plorar.

Estic apagada, sense força, avorrida, no puc deixar de plorar, amb por, enyorada... Sense tu.
No deixo de mirar les teves fotos, torno a dormir amb la teva jaqueta, encara que no faci olor és teva, escolto les cançons que més t’agraden perquè totes em projecten imatges teves, no deixo de buscar solucions per poder veure’ns abans...

Et necessito moltíssim saps que sense tu em cau el món a sobre, que no el se aguantar jo sola, que has d’estar al meu costat per a que em surti la força.
M’ensorro, necessito que m’abracis i no em soltis, necessito que em besis i no paris, necessito que em diguis que m’estimes en tot moment.

Sé que no puc estar així, que al segon trimestre serà pitjor... però no ho puc evitar l’enyorança s’apodera de mi.

Demà actualitza tu espero que estiguis millor que jo.

T’estimo amb bogeria vida meva

Junts X Sempre







Aquesta entrada està dedicada perquè el trobo molt a faltar la pròxima ja serà més comuna.



domingo, 28 de septiembre de 2008

Junts X Sempre


Avui, diumenge dia 28 de setembre, la Patri i el Xavi de Torrefarrera, hem decidit inaugurar aquest blog davant l'imminent distanciament que ens toca suportar, com en els últims dos anys, a causa de l'inici de les classes.

Hem pres aquesta decisió conscients de l'enyorança i sofriment que comporta estar separats per 170 km, per fer valer el nostre estim i fer l'espera més tènue.

Donarem a conèixer a la gent que estimem o als curiosos que per aquí puguin passar, les nostres històries, vivències, anècdotes...

I esperem que col·laboreu amb nosaltres per tirar endavant aquest blog amb opinions, idees i altres comentaris.

Moltes gràcies per tot.

Xavi i Patri.