La seva familia

Després de molts dies sense actualitzar, degut a el treball, els estudis, les escapades d'un dia (i es que se'ns acumula la feina)... avui toca!

Tothom que ha tingut o té parella sap la perillositat que comporta entrar per primera vegada a casa seva a conèixer la seva família més propera! Com et plantes davant d'un senyor agafadet de la mà de la seva filla i et presentes dient: hola, sóc el nuvi de la teva filla!?? La seva filla, la seva princeseta, la nineta dels seus ulls, la seva altra doneta! Acte seguit, arriba el moment decisiu: la seva reacció! Per una banda tenim el pare que se t'empassa a la vegada que recita una desena de CAGONDEU força estridents, després el pare al que els ulls se li surten de les òrbites a la vegada que van esdevenint d'un color roig llampant i que acaba llençant un raig x a través d'ells fins al punt de desintegrar-te, també tenim el pare que es caracteritza per la grandària que assoleixen les venes del seu front i del seu coll i que pot a través de la seva ment paralitzar-te en la seva mirada assassina a la vegada que t'encongeix lo suficient com per poder finalment aixafar-te, i finalment, tenim també el pare que aconsegueix en una encaixada de mans esmicolar-te cada un dels ossos de les mans fins a reduir-los a pols. Res, l'instint de moro que els caracteritza!

Per sort, en el meu cas, no he tingut que sobreviure a cap d'aquestes experiències, tot i que quan em van plantar aquell home de metro vuitanta i pico, dos metres d'esquena i de metro i mig de braços, m'esperava el pitjor! Vaig entrar en aquella adosadeta de l'avinguda Lleida de Torrefarrera, atemorit i inquiet (no era la primera vegada que hi entrava però si la primera en que havia de trobar-me cara a cara amb el sogre), no sabia que fer, pel meu cap passaven diversos pensaments: que faig? surto cames ajudeu-me per la porta?! No, poc elegant. Em tanco al lavabo, em fico dins l’urinari i tiro de la cadena haver si amb una miqueta de sort se m'empassa?! No, quin MARRóN! Mentre seguia pensant, buscant la manera de fugir de tal tensió i nerviosisme, al fons del passadís va sorgir l’ombra d'un ser que es va anar acostant a la meva posició lentament, com un lleó s'acosta a la seva pròxima presa. Jo em vaig queda paralitzat, veient com s'acostava el fi dels meus dies, i vaig voler recolzar-me en la meva parella, però ella no estava al meu costat, estava sol, i el perill m'assetjava! Les meves mans van començar a suar, i el color de la meva pell es va anar perdent, mostrant un rostre pàl·lid que ni jo mateix sabia que podia arribar a tenir. I va arribar el moment, estava davant seu, a uns 40 cm, i és aleshores quan vaig començar a analitzar els seus moviments, en el meu afany per protegir la meva integritat física: vaig observar la seva boca però no era lo suficientment gran com per empassar-me ni semblava que en els instants següents tingués que ser-ho, més aviat dibuixava una rialla simpàtica; seguidament vaig mirar els seus ulls, eren normals, ni estaven enrogint de forma alarmant ni sortien de les seves òrbites, més aviat eren uns ulls que transmetien bondat i seguretat. Jo, inquiet encara, vaig passar a analitzar les venes del seu coll i front, i mostraven una grandària normal, donant sensació de tranquil·litat, moment, en el qual, ell va estendre el braç i va allargar la mà! GLUPS!!! Jo, respectant la cordialitat, vaig repetir el mateix gest, però a diferència d'ell, la meva mà es mostrava tremolosa i insegura del pas que anava a fer...

Primer contacte, una encaixada de mans i un recitat: Bones, em dic Josep Manel! Ja que no hem presenten! Encantat de conèixer-te!La tensió que jo mateix m'havia creat en el meu cap va desaparèixer i vaig contestar un alleujat: i jo! a la vegada que sortia un sospir des de lo més intern de les meves entranyes.

A partir d'aquell dia, la por va desaparèixer, i es que des de el primer moment em van fer sentir com un més en la família. Em van acollir amb una rialla a la boca i amb converses disteses, com si tota la vida hagués estat passejant-me pel passadissos de la seva casa, menjant a la seva cuina o menjador i mirant la televisió assegut al seu costat en el sofà. Per això, només em queda agrair-los les facilitats i la calor que em van donar, i expressar la meva satisfacció i orgull de formar part de la seva família! I el meu desig de seguir així per molts i molts anys!

Merci Josep Manel pel teu humor, pel teu art culinari i per el teu suport!Merci Kati per els teus consells, la teva tolerància i el teu carinyo!Merci Xose per el teu art informàtic i per els teus comentaris graciosos!Merci Laura per compartir amb mi la teva passió pels nuggets i per rebrem sempre amb una rialla!